Avui dia, dins l’Església hi ha sonoritats, fets i tradicions litúrgiques, antigues o modernes, que sempre val la pena que siguin recordades. En la societat actual, tecnificada, però no humanitzada, necessita, ara més que mai, la memòria i el record, per a així fer viva i present la vivència Cristiana en les nostres celebracions litúrgiques, que amb signes molt senzills fan reviure tots els sentits corporals.
Tots els oficis i tots els treballs s’han inventat, i han desaparegut, un dia o altre, però la nostra tradició de campaners és, viva i actual. Per tot això, ara, ens cal preservar-la, donar-la a conèixer i fer-la present en la vida de tota persona d’avui.
En tot el nostre paisatge sonor i visual de pobles, vil·les i ciutats hi ha sempre el so de les campanes exteriors de l’Església, en campanars i espadanyes, però a l’interior d’elles hi ha una gran diversitat de petites campanes que ara, humilment, intentarem explicar:
El primer, i el més gran dels instruments de campanes dins l’Església, és el: rotlle, rotlo, rotgle amb Valencià, rotllo, torn, o carilló de les campanes harmòniques. “Ciarangella” en Italià. És una roda de campanes de diferents mides que musicalment repeteixen una mateixa cadència, afinades o no. Cal constatar que hi ha llocs que la fan giravoltar amb la corda, a dreta i tot seguit a esquerra, a diferent velocitat, per així extreure tota la seva alegre varietat sonora. Sol funcionar en les grans festes assenyalades de l’any Litúrgic; que són: el cant dels glòries de les grans solemnitats, el Dijous Sant, la nit i el dia de Pasqua, Vetlla i Dia de Nadal, Reis, Pentecosta, festes locals i quan es canta solemnement el “Te Deum laudamus”. Acompanya el cant final de la Sibil·la. Sonen en l’exposició major del Santíssim Sagrament i en llocs molt puntuals en el moment de la Consagració i Elevació de la Santa Eucaristia, conjuntament amb la campaneta de l’escolà. En pobles del Pirineu giravolten en els grans casaments, després de la imposició dels anyells.
La roda de campanes és un instrument musical potent, alegre, jocós i festiu, molt vistós, visualment parlant. Sol ser beneït de forma solemne amb el mateix ritual de les campanes grosses exteriors del campanar, però dins l’Eucaristia, amb la presència de tot el clero i poble fidel.
A Catalunya era present en moltes parròquies i santuaris, però passà la guerra Civil (1936-39), amb la seva destrucció general i sistemàtica. En moltes esglésies encara hi ha l’esquelet de ferro o fusta que sostenia la roda de campanes, que normalment era instal·lat en un angle del cor superior. Hi ha rodes de campanes encastades en els murs de l’edifici, amb un òcul circular a la paret com les parròquies de sant Julià de Coaner i sant Sadurní de Salelles, els dues el Bages. Altres menys comunes són amagades a l’interior d’una caixa acústica o tapadora octogonal amb elements decoratius de molta qualitat i bellesa com, les catedrals de Barcelona i Tarragona. A l’Amèrica Llatina existeixen rodes de campanes harmòniques que son portàtils, col·locades generalment, amb un petit cavallet, i tocades a mà, amb un senzill manubri, o manovella, per fer-la així giravoltar.
La segona campana, molt present dins les naus de l’església, és la petita campana que hi ha a la porta de la sagristia, per assenyalar així el començament (Introitus) de la missa i la sortida dels celebrants en els actes litúrgics. Tothom es posa dret i la capella coral pot començar el cant d’entrada de l’Eucaristia Dominical. La campaneta del monestir de Sant Joan de les Abadesses porta la següent inscripció: “Proclamo la veu de Déu” (Segle XVI).
La tercera campana o campanes presents dins l’església son les petites campanetes de mà dels escolans o acòlits dins la santa Missa. Aquestes tenen una gran varietat de formes, pesos i dimensions. Hi ha, però, els petits carillons manuals de tres i sis campanes que solen suplir o acompanyar les campanes d’altar. Habitualment toquen: en el moment de la Consagració, tot fet un petit senyal, en l’elevació de les Santes Espècies del Pa i el Vi, i al final, amb un petit repicó. Remarquen que són les paraules més importants de tota l’Eucaristia. Cal precisar que no hi ha cap norma fixada oficialment en consuetes, i sol predominar la tradició de cada parròquia o arxiprestat. Amb una d’aquestes petites campanes de mà, el sagristà o un escolà acompanyava el prevere que portava el sant viàtic o la comunió pels malalts del poble. A Sant Pere del Vaticà hi ha una campana de 10 a 20 quilos col·locada en un costat del presbiteri i sostinguda amb un peu de forja clàssica, que un acòlit de l’altar, amb la corda del batall toca en els moments ja prescrits de l’elevació.
En un segon ordre de campanes interiors hi trobem amagades, en les altes parets i voltes de la nau d’església, les campanes horàries, que connectades mecànicament o de forma elèctrica repeteixen els quarts i les hores exteriors. Cal controlar i preservar aquestes campanetes, ja que normalment solen ser molt antigues o de formes molt variades, arcaiques, tipus esquellots o gongs.
En moltes parròquies grans o catedrals hi trobem la petita campana de combregar. Aquesta solia sonar en les misses privades celebrades en els altars laterals, en el moment de la distribució de la Sagrada Comunió, fora de la missa, i dins la capella del Santíssim. La seva col·locació és, i era, molt variada: en un lateral, dalt del creuer, a tocar de les voltes de la nau; aquest és el cas del monestir de Ripoll i, més normalment, al costat de la campana de la porta de la sagristia, com, la seu de Manresa o la catedral de Vic, entre moltes altres. Actualment, aquesta segona campana, que era vedada; això és: tenia una sola feina concreta, especifica, pròpia, ara la solen tocar en els “Glòries” i complementa amb un alegre repic, o tritlleig, la roda, o carilló de campanes harmòniques de dins l’Església.
Dins els grans orgues que hi ha en el nostre Principat, entre els quals el de Montserrat, podem destacar els que tenen el registre de carilló o gongs harmònics, connectats a la consola de l’instrument i que a voluntat del mestre organista, pot activar-lo en el teclat de la consola.
Tradicionalment, les esglésies amb títol de basílica menor tenen dos símbols externs que els identifiquen com a tals: el conopeu i el tintinacle. El conopeu és un gran para-sol, que s’utilitza per fer ombra al Papa en les grans processons, i que actualment simbolitza la vinculació específica amb el Bisbe de Roma. A Catalunya solem dir: “Sota l’ombra de sant Pere” o “tinc bona ombra protectora ”. Té amples ratlles alternes de color daurat i vermell coronat normalment amb una creu o de les claus de Sant Pere. Es fa servir a les processons més solemnes i actualment es col·loca en un angle de l’altar major o en un altre lloc de presidència. El segon element és el tintinacle, una campaneta sobre un pal de fusta llarg, que representa el campanar. Aquesta sempre va al davant del conopeu, sonava pel pas lent del balanceig de la processó o una petita corda per a tocar-la. Cal remarcar que tots els tintinacles són diferents i que tots tenen, generalment, algun element identificatiu de la pròpia basílica o de la pròpia ciutat. El seu simbolisme, el seu ús i la seva col·locació en el presbiteri és paral·lel al conopeu. Remarquem l’esplèndid tintinacle de la gran catedral gòtica de Mallorca, d’estil modernista o gaudinià. L’actual normativa vigent sobre les basíliques no es pronuncia en cap moment sobre el dret facultatiu a utilitzar els símbols externs, per així identificar que una església ostenta el títol de basílica i dóna llibertat total per fer-los i exhibir-los.
Durant el Tríduum Pasqual, això és, del Glòria del Dijous Sant al Glòria de la gran Vetlla Pasqual, no toquen mai les campanes, sols les macetes, tenebres o matraques de fusta dalt del campanar. Dins l’església hi ha les seves germanes petites: les matraques de roure , o martellets de mà, de picar fusta, que supleixen amb el seu so sec i arcaic les petites campanes dels escolans, sobretot en el llarg ofici de tenebres i en la sortida de les processons. Dins d’aquesta mateixa família d’instruments trobem, en les esglésies orientals, el simantron, semantron, xylon o klepalo, simandre, en català. És un llarg tauló gruixut de diferents mides i porta un mínim de decoració tallada als extrems del tronc. Generalment és de bona fusta seca, sol ser penjat pels dos costats amb cordes. Normalment és repicat amb dos martells de fusta, amb una melodia ràpida i repetitiva. Cal remarcar que els més grans són dalt del campanar i els de mida mitjana dins el clos monàstic. Existeixen també simandres petits manuals, portàtils repicats o colpejats amb una maça, amb la mà dreta i sostinguts al mig amb l’esquerra. Avui dia hi ha monestirs occidentals que han assumit aquesta tradició.
Per concloure, voldria remarcar les campanes de dins el claustre monàstic o conventual. Aquestes, una o dues, de mides petites i mitjanes, solen ser normalment col·locades dins la porteria del convent o al costat de l’escala principal del monestir. Una feia de timbre exterior i l’altra més gran amb un so estrident i penetrant que era audible per tot el recinte claustral tocava per aplegar els germans a la pregària, assenyalar els àpats del refetor, a reunions capitulars de tota la comunitat, l’arribada del metge i, amb un rudimentari sistema de codi (Morse) de repics i batallades, cridaven els germans a la porteria per atendre una visita familiar. El monestir de les Avellanes, a La Noguera i al Santuari del Miracle, a Solsona, i al Monestir de Sant Daniel de Girona mantenen viva aquesta tradició.
En els menjadors o refetors monàstics, el pare Abat, o el superior del convent, marquen l’inici i el final dels àpats comunitaris amb un petit toc de campaneta, col·locada sempre sobre la taula de presidència. Normalment solen tenir una decoració més treballada o un petit treball d’orfebreria. Aquest és el cas de la campaneta del menjador monàstic del monestir de Santa Maria de Montserrat.
I finalment cal mencionar molt breument les petites campanes o martellets, que certes confraries porten en els seus grans passos processionals de Setmana Santa. Normalment solen assenyalar el moment d’alçar i caminar, de parar i descansar, relleu de portants.
Tots nosaltres necessitem recordar, per així explicar la nostra tradició de campaners . Mantenim amb molta senzillesa i orgull la nostra petita feina, la nostra senzilla vocació-afició, la nostra litúrgia i, amb una alegria constant, volem així fer-la present en la nostra societat: avui, demà i sempre.
Voldria agrair de tot cor la col·laboració de Mn. Xavier Aymerich, rector de Vilafranca del Penedès; el matrimoni Xavier Orriols i Francesca Roig, de Vilanova i la Geltrú; l’amic i professor d’orgue Modest Moreno de Ripoll; a En Blai Ciurana Abellí, secretari de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya i a Montserrat Suárez, de la secretaria del monestir de Montserrat.
A tots ells, moltes gràcies de tot cor.
Valentí Tenas i Bartrina, o.s.b
Soci de la confraria de campaners de Catalunya.
Monestir de Santa Maria de Montserrat.
2 de febrer 2021, Festa de la Presentació del Senyor.